COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

"La intel·ligència humana juga amb dues funcions. La primera és la producció d'idees,

de càlculs, de programes, de projectes. La segona i definitiva és l'avaluadora. De res

ens serveix que tinguem molt per escollir si no sabem separar el gra de la palla". J.A.

Marina a La Vanguardia (1/5/2010).

Veient la rellevància que té la funció avaluadora pel bon desenvolupament de la nostra intel·ligència, entenem perfectament que l'avaluació és una de les claus de l'aprenentatge. Tot i així, actualment aquest terme va associat, amb molta freqüència, a connotacions negatives, a ficar nota, generalment té una finalitat sumativa i el darrer i únic responsable és el professor. Dins d´aquest marc, l'alumnat, lluny de ser el protagonista, ni tan sols participa del procés, només és el subjecte passiu que sofreix i rep la valoració de si els seus coneixements aconsegueixen un mínim establert com acceptable. De fet, no estan acostumats tant a rebre com a fer crítiques constructives als seus propis treballs, i molt sovint ho confonen amb una crítica personal que afecta la seva autoestima (cosa que hem d’evitar a tota costa) en lloc de veure-ho com una manera de millorar el seu aprenentatge. Arribats en aquest punt, i dignosticades les patologies de l’avaluació, queda clar que aquesta ha de canviar de rel, i encara amb més raó, ara que s’ha comprovat què, quan els alumnes constaten el seu progrés i saben regular-se, estan més preparats per avançar en el seu aprenentatge i veuen l'avaluació com a una eina positiva.

D’altra banda, aprendre a avaluar-se és bàsic per aconseguir que els alumnes aprenguin a aprendre i siguin més autònoms (han de decidir el que han de fer per millorar). En aquest sentit, un primer pas natural envers aconseguir l'autoavaluació és la coavaluació. S'ha constatat que als alumnes els hi costa veure els seus propis errors, però veuen més fàcilment els errors dels companys. i és en aquest moment de l’autoavaluació i co-avaluació on haurem de fer les preguntes adequades: “en què m'equivocat?, “perquè m'equivocat?”, “ha justificat bé l'error el teu company?”, “què li recomanaries per millorar?”, etc.

Imatge 1 Autoavaluació

A més a més, perquè tot això funcioni, als alumnes els hi hem d'explicar els objectius que perseguim i per què els serveix el que estan aprenent, ja que, com va dir en Novalis "no hi ha vent favorable per la persona que no sap on va". Per tant, també se'ls ha de fer partícips dels criteris d'avaluació, reflectits dins la rúbrica.

                          Imatge 2. Procés avaluatiu que cal desenvolupar: Avaluar, autoavaluar, coavaluar. #eportfeiv

Una cosa és certa, els alumnes no poden aprendre sense una avaluació adequada. Entre altres coses, aprendre és revisar, i moltes vegades hauran de desaprendre i reaprendre. Tot això implica un canvi de rel de l'avaluació, com constata irònicament Philippe Perrenoud amb la seva famosa frase "no em toqueu pas la meva avaluació".

A títol personal, i com a reflexió final, aquest tema, ha estat sens dubte, el que més ens ha fet canviar el nostre punt de vista envers els coneixements previs que teníem i el que pensem ara. Partíem de la convicció que l'avaluació era la teulada de la casa: condicionada als objectius, als continguts impartits, a les activitats i tasques efectuades a classe i dissenyada per nosaltres al final del procés dʼaprenentatge. Ara mateix, després de sentir a la Neus Martí, llegir al Zabala i escoltar al José Luis Castillo, el nostre enfocament ha canviat completament, i l'avaluació i els seus criteris seran els fonaments, el punt de partida, per dissenyar tota la resta (objectius, continguts, tasques, etc.).

Apa doncs, comencem la casa per la teulada!