LA REVOLUCIÓ DE L’EDUCACIÓ

En aquesta darrera entrada del blog d’aquest trimestre, se’ns ha demanat que contestéssim a la pregunta: “Com ha canviat la meva visió de l’educació”. La veritat és que per nosaltres no ha estat un canvi. Aquesta paraula es queda massa curta i potser el terme més adient sigui “REVOLUCIÓ”; almenys és el que sentim (imatge 1). Canvi, o qualsevol dels seus sinònims: alteració, modificació, evolució, variació, transformació (aquest és el que més se li acosta); no representa tot el que s’està gestant en el món de l’educació des de finals del segle XX. 

Imatge 1. Per a nosaltres la nostra visió del món educatiu s'ha vist tan enriquida amb l'obertura d'angular que ha suposat l'inici d'aquest màster, que volem parlar d'una autèntica revolució.

                 En un principi, podríem arribar a pensar que l’impacte que ens ha causat tot el que hem après fins ara, es deu al fet que nosaltres dos som de la generació de l’E.G.B i el B.U.P però, la majoria dels nostres companys del màster, bastant més joves,  tenen la mateixa impressió. Hem descobert (o profunditzat en el nostre cas) l’ensenyament per competències, les metodologies amb un enfocament globalitzador necessàries per al seu aprenentatge (flipped classroom, estudi de cas, aprenentatge basat en problemes, aprenentatge basat en projectes), la transformació de l’avaluació (inicial, contínua, formativa...), l’aparició de l’autoavaluació i la coavaluació, el canvi de rol del professor, el nou paper de l’alumne, la importància de que el procés d’ensenyament-aprenentatge sigui funcional i parteixi de la zona de desenvolupament proper de l’alumne i tot amplificat per les TIC (imatge 2).

. 
Imatge 2. Núvol de paraules del món educatiu. Tot suma per a la revolució en marxa (#eportfeiv a l'instagram).


              Bé, podríem continuar encara una estoneta més, però volem tenir espai per escriure el que realment ens ha trasbalsat i és que, almenys nosaltres dos, mai ens havíem parat a pensar la quantitat d’alumnes que el sistema de l’escola tradicional ha deixat pel camí al llarg de la seva història (potser perquè som dels afortunats que hem sobreviscut al sistema), tot el talent perdut per un sistema propedèutic i selectiu; recordeu el documental On són els nens de desembre?. Doncs això.

              Afortunadament, i aquí volem arribar, la filosofia en la qual es basa l’escola inclusiva, de la que nosaltres dos ni n’havíem sentit a parlar, ha estat una revelació:

“Cal una visió oberta i flexible de l’aprenentatge que duri tota la vida i ocupi tota la vida: una visió que ofereixi l’oportunitat perquè tothom descobreixi el seu potencial per a un futur sostenible i una vida amb dignitat. Aquesta visió humanista té repercussions en la definició del contingut i les pedagogies d’aprenentatge, així com en el paper dels mestres i altres educadors.” (UNESCO, 2015)

                     Parlem des del cor quan diem que aquesta és la revolució que volem: una escola que generi el canvi social i solidari que necessita la nostra societat i el món sencer. VISCA LA REVOLUCIÓ EDUCATIVA!

“COM HA CANVIAT LA MEVA VISIÓ DE L'EDUCACIÓ" (Aportació amb l'eina THINGLINK)

COMPETÈNCIES PER RELACIONAR-SE AMB LA VIDA

Diu en Jidu Khrisnamurti que l'ésser humà s'expressa en la relació i, en el cervell, més que el nombre de neurones importa com hi estan relacionades. Internet es basa en vincles, i l'ecosistema més resilient té un major nombre de connexions entre els seus components. El problema més gros en la gestió d'un equip és resoldre els conflictes de relació dels seus membres. Vivim en relació i el lògic seria que a les escoles i instituts es preparés als futurs adults per saber relacionar-se adequadament. Això és així? Podem dir allò de: “una de freda i una de calenta”.

Encara que avui dia cap pedagog dubta de la importància de les competències com la base de l'ensenyament per a la vida, la realitat ens mostra que, sobretot en l'àmbit de secundària, el model imperant segueix sent el de l'ensenyament d'uns continguts entorn d'una disciplina transmesa als alumnes per un professor. 

Continguts no són competències i sense aquestes, no estem preparant als alumnes més que per relacionar-se amb el món d'una manera acadèmica, que dista molt de ser útil per resoldre els problemes que planteja la vida adulta.

Per això, la teoria oficial plasmada en el currículum accepta el procés d'ensenyament-aprenentatge basat en competències com el més adequat per acompanyar als alumnes en el seu desenvolupament. La dificultat ve quan cal traduir la declaració d'intencions en mètodes i estratègies pedagògiques. El seu ensenyament va més enllà de transmetre una suma de disciplines i engloba dimensions tan dispars que es fa difícil establir un criteri per organitzar i presentar els continguts d'aprenentatge.

Hi cap una reflexió, arribats a aquest punt. Zabala i Arnau, arriben a la conclusió que més que un mètode, cal seguir una estratègia. Això vol dir que no hi ha un camí marcat i que cada professor va pel seu “compte i risc” pedagògics. Estableixen, això sí, que l'enfocament que ha de guiar el procés ha de ser globalitzador. 

Nosaltres afegim que cal no oblidar que l'objectiu últim és preparar als alumnes per a la vida i que aquesta és, per sobre de tot, diversa i rica en relacions. Així doncs, l'estratègia que regeixi el procés d'ensenyament-aprenentatge ha de desplegar un ampli ventall de mètodes i ha de conrear, sense descans, la relació; entre el que aprèn, el que ensenya i el que s'està mostrant.

El que ensenya, no és ja un mer transmissor (figura 1). Adquireix el paper de guia i gestor del procés que està tenint lloc. Partint d'una realitat propera als seus alumnes, segons convingui per aconseguir els objectius proposats, considerarà necessària una exposició tradicional, o una anàlisi d'un cas, o una recerca de camp o una resolució d'una qüestió a través d'un projecte. Haurà de proposar situacions comunicatives diverses, donar pautes per a l'organització social del grup de treball, distribuir temps i espai, oferir material curricular adequat... i haurà d'avaluar al costat dels seus alumnes el treball resultant.

Figura 1. Elements que s´interrelacionen per a aconseguir un procés d´ensenyament-aprenentatge significatiu.       

 L'ensenyament, o és per a la vida, o no és. El nostre món és divers, canviant, complex i híper relacionat. Aquesta és la realitat que ens toca transmetre i des de la qual hem de preparar als nostres alumnes. Estem nosaltres preparats?.

EPÍLEG

Com a part del treball de l'assignatura se'ns ha plantejat la tasca d'elaborar una sèrie d'activitats en la qual quedi de manifest tot el que acabem de tractar. 
      

     

 Figura 2. El celler de "Can Rich" a vista d´ocell. Aquí anirien els alumnes d'excursió per conèixer tot el procés de vinificació.

A través de la informació que podem obtenir d'una ampolla de vi elaborada a l'illa, pretenem filar una història seguint la metodologia d'aprenentatge basat en projectes (vídeo 1) que porti als alumnes a fer-se i respondre's preguntes sobre aspectes històrics, geogràfics, biològics, tecnològics o gastronòmics. 
Més enllà, es pretén que siguin ells els que portin el pes (tutelat) de l'organització d'una excursió als cellers "Can Rich", una visita al departament d'agricultura del Consell d´Eivissa i d'una pràctica de laboratori.

És, de fet, un projecte que ens fa il·lusió i ens agradaria poder dur-ho a terme en algun moment del nostre futur professional.

 Vídeo 1. En Fernando Trujillo ens explica en el següent vídeo què és l´ABP i les claus d´un bon projecte.

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

"La intel·ligència humana juga amb dues funcions. La primera és la producció d'idees,

de càlculs, de programes, de projectes. La segona i definitiva és l'avaluadora. De res

ens serveix que tinguem molt per escollir si no sabem separar el gra de la palla". J.A.

Marina a La Vanguardia (1/5/2010).

Veient la rellevància que té la funció avaluadora pel bon desenvolupament de la nostra intel·ligència, entenem perfectament que l'avaluació és una de les claus de l'aprenentatge. Tot i així, actualment aquest terme va associat, amb molta freqüència, a connotacions negatives, a ficar nota, generalment té una finalitat sumativa i el darrer i únic responsable és el professor. Dins d´aquest marc, l'alumnat, lluny de ser el protagonista, ni tan sols participa del procés, només és el subjecte passiu que sofreix i rep la valoració de si els seus coneixements aconsegueixen un mínim establert com acceptable. De fet, no estan acostumats tant a rebre com a fer crítiques constructives als seus propis treballs, i molt sovint ho confonen amb una crítica personal que afecta la seva autoestima (cosa que hem d’evitar a tota costa) en lloc de veure-ho com una manera de millorar el seu aprenentatge. Arribats en aquest punt, i dignosticades les patologies de l’avaluació, queda clar que aquesta ha de canviar de rel, i encara amb més raó, ara que s’ha comprovat què, quan els alumnes constaten el seu progrés i saben regular-se, estan més preparats per avançar en el seu aprenentatge i veuen l'avaluació com a una eina positiva.

D’altra banda, aprendre a avaluar-se és bàsic per aconseguir que els alumnes aprenguin a aprendre i siguin més autònoms (han de decidir el que han de fer per millorar). En aquest sentit, un primer pas natural envers aconseguir l'autoavaluació és la coavaluació. S'ha constatat que als alumnes els hi costa veure els seus propis errors, però veuen més fàcilment els errors dels companys. i és en aquest moment de l’autoavaluació i co-avaluació on haurem de fer les preguntes adequades: “en què m'equivocat?, “perquè m'equivocat?”, “ha justificat bé l'error el teu company?”, “què li recomanaries per millorar?”, etc.

Imatge 1 Autoavaluació

A més a més, perquè tot això funcioni, als alumnes els hi hem d'explicar els objectius que perseguim i per què els serveix el que estan aprenent, ja que, com va dir en Novalis "no hi ha vent favorable per la persona que no sap on va". Per tant, també se'ls ha de fer partícips dels criteris d'avaluació, reflectits dins la rúbrica.

                          Imatge 2. Procés avaluatiu que cal desenvolupar: Avaluar, autoavaluar, coavaluar. #eportfeiv

Una cosa és certa, els alumnes no poden aprendre sense una avaluació adequada. Entre altres coses, aprendre és revisar, i moltes vegades hauran de desaprendre i reaprendre. Tot això implica un canvi de rel de l'avaluació, com constata irònicament Philippe Perrenoud amb la seva famosa frase "no em toqueu pas la meva avaluació".

A títol personal, i com a reflexió final, aquest tema, ha estat sens dubte, el que més ens ha fet canviar el nostre punt de vista envers els coneixements previs que teníem i el que pensem ara. Partíem de la convicció que l'avaluació era la teulada de la casa: condicionada als objectius, als continguts impartits, a les activitats i tasques efectuades a classe i dissenyada per nosaltres al final del procés dʼaprenentatge. Ara mateix, després de sentir a la Neus Martí, llegir al Zabala i escoltar al José Luis Castillo, el nostre enfocament ha canviat completament, i l'avaluació i els seus criteris seran els fonaments, el punt de partida, per dissenyar tota la resta (objectius, continguts, tasques, etc.).

Apa doncs, comencem la casa per la teulada!